Perpinyà va patir tants setges, amb famines, repressions i destruccions ja dos segles abans del tractat dels Pirineus, que ostentava el títol de “vila màrtir".

Tanmateix hi ha dues raons subjacents. En el marc tant a la dreta com a l’esquerra de l’exacerbació del sentiment nacional mediatitzada dia rere dia, quina excel·lent oportunitat per glorificar França, per afegir un nou mite a la gloriosa llista dels Vercingétorix, Charlemagne, Jeanne d’Arc, Napoléon... per actualitzar un testimoniatge més de la famosa “excepció francesa”, la quasi divina conjuminació en una mateixa persona del geni militar i del geni artístic al servei de la “Nació”.

Les fortificacions reconegudes com patrimoni mundial sacralitzaran les fronteres estatals com per justificar a posteriori el dogma repetit a cor què vols, fins i tot encara avui dia per periodistes: “el Rosselló, definitivament francès”. El repte és doncs doble: d’una banda reforçar el nacionalisme “intra muros” i d’altra banda obtenir una consagració oficial estrangera a escala mundial. Imagineu: xàrters, europatours, japonesos i xinesos fent processons de la Catalunya del Nord a la Franche-Comté, tot admirant els límits perfectes de l’hexàgon francès, empassant-se les falsificacions històriques oficials subvencionades pel Consell General i promogudes per les oficines de turisme o la “Xarxa cultural”. D’una pedra maten dos... i més pardals. Així queden soterrats els articles dels nostres eminents historiadors com Josep Sanabre que va escriure “Resistència del Rosselló a incorporar-se a França” demostrant així que el Rosselló “no s’ha donat a França” - com tantes generacions de catalans han estat obligades d’empassar-s’ho-, i que les repressions contra els resistents foren terribles.

Soterrades també les brillants aportacions de la professora Alícia Marcet després de tota una vida dedicada a investigacions sobre el tema i ocultades les seues conclusions: “...esdevingut província del reialme de França, el Rosselló tanmateix no s’ha tornat francès…hom ha pogut creure en una aculturació totalment reeixida. Constatem avui dia que no és gens el cas”. També queda marginada la defensa de la catalanitat feta per l’historiador Ramon Sala que qualifica de “colonialista abans d’hora” les valoracions dels intendents francesos sobre nosaltres: “…l’horrible foc artificial serà del Jacques Delon que ens tracta de “raça deteriorada”. Res no canvia : el 2005 en Frêche president del Consell Regional ens tracta d’ “incultes” i al març 2007 a Vilafranca reincideix : “la història interessa poca gent”.

L’any Vauban serà doncs una oportunitat suplementària de negació de la nostra història tant aquí com en Franche-Comté. Patim les mateixes maniobres político -culturals per negar la conquesta militar, per amagar que no érem francesos ni ells ni nosaltres, que vam esdevenir-ho a la força sota la mà de ferro d’en Louis XIV i dels seus laquais. Com qualsevol nació tenim dret a la recuperació de la memòria històrica i el deure de denunciar la colonització imposada pel “país dels drets de l”home”. Diem “no a les obres d’en Vauban al patrimoni de la Unesco”.

Publicat a Catnord (Abril 2007) 

Daniela Grau i Humbert
nascuda a Elna (Catalunya del Nord), filla de Gilbert Grau i Salvat, independentista català i federalista europeu des dels anys 60, creador del " Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans)" . Va cursar estudis a Montpeller i Heidelberg, professora d' alemany i de català ja abans de la creació del departament a la universitat de Perpinyà, denuncia el colonialisme francès i espanyol i actua a favor de la constitució d'un estat català (Països Catalans) internacionalment reconegut.